Avui només el cor escriu. I ho pens fer tal i com me venen ses paraules menorquines a aquest cap meu. Olvideu-vos per favor i per un dia de sa correcció lingüística. Com veis, jo ja ho estic fent. Ja me perdonareu.
I es que ja fa més de 30 anys que van començar per jo aquells estius a Punta Prima. Era un fiet. Primer en bicicleta de segona mà i, òbviament, sense marxes. Gras i xispós (bonu, açò crea jo) i ple de crema a totes ses picades de moscard me vaig presentar a n'es grup d'al·lots i al·lotes que acabarien essent aquella gran família d'estiu. Pots comptar que encara duren ses bromes quan tenc sa sort de tornar-ne veure qualcun, d'aquells pindols.
A sa bicicleta la va seguir una Vespino negre amb dos retrovisors. Sa "mariposa" li deien, en aquells capvespres infinits d'estiu, a ses escales d'es Norai. Capvespres de sal i de voltes i voltes en moto, estrenant tubarros i il·lusions. Xerrades fins fer-se de nit, només interrompudes per anar a sopar per, tot just después, tornar a baixar a sa platja, es nostro curté general que observaba es joc que molts esperàvem: "atrevimiento, verdad o beso". Arreplegàvem poc, però xalàvem igual amb s'idea de "tal vegada un altra dia".
Aixecats a mig matí de dormir directament en banyador, baixava directament a sa platja que només deixavem per anar a dinar o a sopar. 300 metros més o menos del llit a sa platja. Amb es banyador com única peça de roba. Ni xancletes, ni tuavola ni ximarreta. Només es banyador i ses ganes de veure qui hauria arribat a sa platja. De vegades, en ves de a sa platja, s'equipo era nadant a s'Olla o havien anat fins a Binibeca. O tal vegada tirant-se per es penyal que hi ha davant de lo que era Can Peixito, que noltros li deiem "es tennis" perquè el tio tenia una casota amb pista de tennis que era de dalt de tot. I no us penseu que erem com es fiets d'ara. Què va!. Passavem tot lo dia amb es banyador i ni un mos ni un glop. Que ara es fiets van a sa piscina de davant ca seva i s'enduen mig Mercadona. Mare meva.
Moto, platja, sal, aigu, xerrades, amics i plans. De casco, ningu en duia. Quan hi pens ara!.
I si queiem, mos aixecavem i, si hi havia molta sang, idò cap a casa a fer turada per un poc d'aigu oxigenada i un poc de Mercromina i a córrer!. De telèfono, només es fixo i encara!.
I es volei. Sa religió de s'època. Que si una segona cosa duiem a sa platja era una Molten per si queia algun partidet o quatre tocs ben fetets, devall un sol de justicia i mig metro d'arena. Record un campionat èpic on noltros varem cercar tots es patrocinadors, varem fer ses camisetes, varem montar i desmontar tot cada dia de campionat, jugavem, pitàvem partits i feiem tot el que feia falta, mentre bordejavem s'insolació. Trob que mai em vaig arribar a posar crema. Mare meva.
De duro, no en duia mai cap. Però tampoc no m'en feia falta. Sa felicitat no s'escrivia en pesetes. Com a molt, qualcun vespre si anàvem a Eva's, sa disco de s'Hotel Pueblo, on jo provaba de passar posant cara de major d'edat junt amb sa tropa, que aquests si eren més grossos que jo. De vegades "colava" i jo me sentia el puto amo. Entrar era tot. Consumició cap, però no era s'objectiu. Allà tots varem fer ses nostres primeres classes d'anglès que, al menos, eren gratis.
Amb es 16 va arribar una BMX "hurricane" japonesa de segona mà. Sa meva "urraca", que es juntava amb sa NSR d'en Carlos Cavaller (una vegada me la va deixar provar i tot) o amb sa TZR d'es "trillizo" Joaquin Fernandez, entre d'altres. D'aquella època va sortir lo d'Alcoberrix, obra i gràcia d'un dels tios més xistosos i carismàtics que he conegut mai: en Berto Orfila. Quin puta.
Sa mamà professora de FP i es papà taxista d'aquells que duien es braç esquerre carbonitzat de conduïr amb es braç apoyat a sa finestre oberta (¿climatitzador?, ja!). Feiners tots dos com poques vegades he vist per poder pujar a ses seves quatre fieres. Jo som es gran des quatre i avui en dia quan m'aixec i me mir al mirall, ja només me veig en ells.
Tots veniem més o menos d'allà mateix: pares feiners i segones residències a pocs kilómetros de Mô, que açò mai s'ha acabat d'entendre a sa peninsula.
Sa llista de bona gent no l'acabem: Es germans Bagur (n'Eva, n'Ana, n'Esther i en Juanmi. Tres al·lotes i en Juanmi, a l'inrevés que noltros, que som tres fiets i una fieta), en Tito, en Tin, es "trillizos", en Berto, en Rómulo, na Katia, en Carlos i na Silvia, es germans Cavaller o sa meva estimada Toñi Coll. I així seguiria i no acabariem (perdonau-me al·lots, si no pos tots els noms!). Una trentena ben bona quan ens juntàvem tots.
Es Norai, sa Creu Roja, Can Santi, s'Olla, es camp de futbol, Eva's, s'Hotel Pueblo, s'hotel Xaloc on provavem sempre de colar-mos a sa piscina (i moltes vegades mos replegaven) i tants altres paissatges amb els que varem pintar un estiu darrera s'altra fins que es desti d'uns i altres mos va dur per camins diversos, encara que es carinyo estigui intacte com si fos ahir.
I de ses festes no vos dic res, perquè allò si que era foter-li fins baix, amb es nostro bòtil de Pomada i venga riure i xalar. Açò, es dia que no feiem Calavioles i Tramontanes en es Suc de Mercadal. Anava ben gross i alguna vegada acabàvem ben envant tots noltros.
Sempre Punta Prima. Es record d'es primer beso una nit estrellada estirats damunt s'arena. Amors i desamors. Joventut i records per sempre. Records que segueixen frescos com si fossin d'avui.
Al·lots, va ser una adol·lescència molt polida. Molt.
Així que des d'aquest humil espai, avui més que mai, vull dir-vos que segueixo estimant-vos com el primer dia, baix el sol de Punta Prima.
0 comentarios:
Publicar un comentario